UN PALLASSO QUE NO SABIA PLORAR - RASAI

La família de Rasai, pares, avis, besavis, i encara alguna generació més, havien fet sempre de pallassos al circ Laruy. Rasai, per descomptat, havia crescut entre bromes, rialles i aplaudiments. La seva vida era com un somni, tot al seu voltant era alegria i diversió.

Però un matí una inquietud començà a créixer dins seu. Rasai estava assajant el seu número damunt el tricicle i amb cada volta a la pista es preguntava -Per què la seva feina era fer riure? Per què era necessari fer riure? Que passava amb els nens què no reien? Que no eren feliços?

Rasai havia sentit paraules com pena, plor, tristesa... però no comprenia el seu significat. Els seus pares i els altres artistes del circ li explicaven que eren estats d’ànim, que tothom els tenia, que a la vida no tot era riure, li deien.

Un matí prengué una decisió. S’havia aixecat d'hora i com de costum, després de prendre una tassa de llet amb cacau inicià els seus exercicis diaris. Muntat al tricicle girava i girava al voltant de la pista, però no pensava en l'espectacle, la seva ment girava en una altra direcció. Tenia un pla, volia viatjar per descobrir el significat d'aquelles paraules, d’aquells sentiments que desconeixia; pena, plor, tristesa…

En un tres i no res va preparar la maleta i va marxar. El seu viatge no tenia un destí concret, aniria visitant pobles i coneixent gent a qui preguntaria fins a entendre que era el no els deixava ser feliços. 

El seu viatge començà al port de "Voralamar", damunt del seu vaixell de paper va navegar per aigües del mar Mullat. Se li féu de nit, però guiat pels estels va arribar al seu destí.

El primer poble on s’aturà es deia "Vilapena". Pensant que allà el podrien ajudar, es va sentir content i optimista.

Decidit com estava començà a preguntar a tothom que trobava pel carrer. 

-Bon dia senyor, què em pot dir que li fa pena? 

-Hola senyora, quines coses la fan plorar?

Va passar així tot el dia però incomprensiblement, la gent en comptes de contestar, reien. Rasai no entenia que estava passant, i no va ser fins que es va veure reflectit en un aparador, que es va adonar que ell era un pallasso alegre, la seva funció era fer riure…

No podia anar preguntant pels plors, per la pena o per la tristor… mentre portava aquella perruca vermella, aquell nas vermell i aquell gran somriure pintat de vermell.

El que va fer llavors va ser viatjar fins a "Vilaplor", on provaria sort de nou.

Aquest cop no cometria el mateix error, el primer que faria seria canviar el maquillatge de pallasso alegre per un més adient. Volia que el seu retrat no inspirés cap somriure, tot el contrari, havia de ser un maquillatge que el mostrés seriós, trist i preocupat.

Davant del mirall es maquillà de nou. Es pinta amb colors tristos, negres i blancs... i sobretot pinta llàgrimes als ulls.

Tot i que ara la gent ja no reia  quan els preguntava, els resultats tampoc no eren els que esperava. Seguia sense tenir gens clar el significat d'aquelles paraules. 

Trobà un vell que semblava saber-ho tot, però també amb cara de pocs amics. Feia cara d’enfadat. Rasai li pregunta que el feia estar trist i malhumorat. El vell contestà que -Els dies grisos i plujosos no li agradaven, el feien estar trist i de mal humor.

Rasai decidit a experimentar-ho, viatjà fins a "Maisurtelsol", un poble petit perdut entre muntanyes on plovia dia si, i dia també.

Assegut al carrer, va passar tot el dia sota la pluja, pel carrer no es veia ningú. Passaven les hores i cada vegada se sentia més desesperat, no trobava persones a qui preguntar. 

En caure la tarda estava ben xop i continuava sense respostes. Tenia fred i tremolava... Va ser en aquell moment, que s’adonà que enyorava els seus pares i tota la família del circ. Enyorava els assajos, enyorava les bromes, les rialles...

Potser va ser el primer moment en què es va sentir trist, mentre recordava els moments que havia compartit amb la família i els companys del circ.

Aquells records anaven donant  voltes dins del seu cap... i li va semblar que potser tenia una resposta. "La soledat, no tenir a prop els amics, ni la família..." això el feia estar trist.

Per un moment la seva imaginació va volar i es va imaginar formant una família. 

Algun dia coneixeria una "pallasseta" ben guapa, segur que tindria uns ulls grans i bonics... un somriure brillant... S’enamoraria, es casarien i junts serien molt i molt feliços. 

Fins i tot es va veure el dia del seu casament, s’imagina a l’església, ella amb el ram a la mà, tots dos a punt per sortir i rebre una pluja d’arròs.

Tot i que aquell pensament el reconfortava, ràpidament el va esborrar del seu cap. El motiu del seu viatge no era buscar parella. Era un altre... Entendre la tristor, la pena... 

Però el cert era que se sentia sol, i que una mica de companyia li aniria molt bé.

Llavors va pensar a tenir una mascota. La cuidaria molt i es farien companyia. Va pensar en un gat, en un gos, una tortuga… però volia ser original, volia una mascota especial…

Mentre rumiava quin animalet podia ser la seva mascota li arriba un sorollet, un cric, cric... En apropar-se per veure que produïa aquell cric, cric... La va veure. Era una llagosta, una simpàtica llagosta a la qual batejà com a "Verdeta". Seria la seva mascota. 

Amb la “Verdeta” com a companyia els dies passaren més de pressa. Rasai tenia una responsabilitat, cuidar la seva nova amiga. Li donà menjar, li netejà la gàbia, la portà a passejar…

Però, tot i que la "Verdeta" li feia companyia, continuava pensant en la seva família, estava molt lluny de casa, del circ i aquell pensament el feia entristir, sentia ganes de plorar, i la primera llàgrima que va lliscar dels seus ulls va ser el senyal… ja podia tornar a casa. 

L’objectiu del seu viatge, descobrir el sentiment de tristor, ja s'havia complert.

Començà a recollir, preparà la maleta, va posar la roba, el necesser… La “Verdeta” la posà en una caixa de cartó amb forats perquè pogués respirar.

El viatge de tornada seria llarg i no li quedaven gaires diners. Però això no va ser un problema; actuava a cada poble on passava desfent el camí recorregut. La gent li tirava monedes i ell els agraïa tot dient...

Si mai us sentiu  tristos, si mai esteu afligits… feu un viatge que us porti de retorn a casa, on us espera la companyia dels vostres amics i de la vostra família. Veureu com la vostra pena, la vostra tristor, en un “plis-plas” ja haurà passat.