FLORS NEGRES - ATFULA

Mentre escurava un aigualit Gintònic, s'acostà a la barra per demanar-ne un altre. -De Hendrix si us plau. -Diu amb el típic to de borratxo simpàtic que no fa gràcia a ningú. El cambrer, amb cara de cansat però educadament, l'adverteix que aviat tancaran i que potser ja ha begut prou.

Aquella nit, revetlla de Sant Joan, Atfulà havia sortit de copes amb uns amics, però ja no sabia on eren, tampoc l'importava gaire, més aviat gens. Com de costum ha begut massa i l'alcohol comença a alterar-li la percepció de la realitat.

Quan surt del bar ja de matinada, els carrers són buits. Atfulà no veu ningú, no hi ha parelles d'última hora que es magregen en el primer portal que troben. Ni tampoc cap borratxo "pixant" entre els cotxes aparcats. No hi ha llum a les finestres, ni mirades indiscretes darrere dels vidres.

El que tenia davant seu era un carrer fosc i humit, il·luminat només per la llum tènue dels fenals. La poca il·luminació i els seus passos maldestres el fan ensopegar i es veu obligat a recolzar-se a la paret per recuperar l'equilibri. -Maleït sigui aquest sot. -Renega. Amb els ulls tancats durant una estona intenta concentrar-se, respira lentament mentre prova de reconèixer el carrer on es troba. De mica en mica obre els ulls i és quan s'adona d'aquella lluentor metàl·lica. No aconsegueix enfocar amb claredat, de manera que s'apropa intentant que el seu caminar sigui ferm i decidit. Descobreix que és una flauta travessera. No sembla oblidada, ni perduda, més aviat abandonada. És a terra, i a prop seu hi ha un munt de partitures escampades pel vent.

No gosa tocar-la, però tampoc no li pot treure els ulls de sobre. Si algú el veiés, pensaria que està hipnotitzat o adduït per aquell instrument.

Finalment, agafa la flauta, l'estoig, les partitures i comença a córrer envaït per la sensació d'estar fent quelcom terrible. Se sent vigilat per algú que d'un moment a un altre li saltarà al damunt per prendre-li la flauta. De cop i volta aquells carrers buits semblen plens de gent que el persegueix per aturar-lo i castigar-lo. Corre tant com pot, els seus passos continuen igual de maldestres, però ja és prop de l'estació on agafarà el tren per tornar a casa i demà serà un altre dia.

Veient que encara falta mitja hora per la sortida del seu tren, i fatigat com està per la carrera, s'asseu a l'escala del pas subterrani per descansar i fer temps. Deixa la flauta al seu costat mentre es mira les partitures, una d'elles encapçalada pel títol "Black Flowers". Mai ha fet solfeig, per tant, no és capaç de llegir ni entendre aquells puntets negres amb banderetes, alguns sols i alguns units entre ells. No sap si són corxeres, semicorxeres, fuses o semifuses. A més a més, la borratxera fa que ho vegi desenfocat. Però tot i així, es dedica a resseguir d'una a una totes les línies del pentagrama: puntet, puntet, dos puntets units, puntet, puntet, puntet, tres puntets units, puntet...

Són les cinc de la matinada quan arriba a casa, només pensa en el seu llit, vol estirar-se i descansar. L'endemà al matí haurà de conviure amb la ressaca i serà molt dur. Estirat al llit tot li dóna voltes, de lluny li arriba el so d'una flauta, una melodia que se li fica al cap. Al principi la sent fluix, pràcticament imperceptible, però de mica en mica es va fent més i més present, fins al punt de turmentar-lo i angoixar-lo. Voldria deixar d'escoltar-la però li és impossible. És ben bé com si algú fes sonar la flauta al seu costat. Després d'una llarga estona de baralles amb els coixins i de donar voltes al llit, s'aixeca i es prepara un whisky. Però no se'l pren, prefereix fumar que sempre li ha anat bé pels nervis. Encén la cigarreta i es queda una llarga estona amb la mirada perduda. Més enllà de la finestra la nit és fosca i tranquil·la.

Passa força temps abans que no torna de la seva abstracció, moment en què s'adona que no ha parat de taral·lejar la maleïda melodia. Està cansat i això el posa de mal humor. Mira de reüll la flauta i maleeix el moment en què l'ha trobat, maleeix la borratxera, maleeix els companys, la música i tot el que li passa pel cap.

Fos com fos havia de desfer-se d'aquell instrument, i sense pensar-ho ni un moment ho agafa tot i surt al carrer. No hi ha ni una ànima, tot està desert. Això se li fa estrany, però no li dóna importància. Camina per la Rambla, a banda i banda un munt de cadires i taules esperen que els bars obrin i arribin els primers clients. Sent un buit a la panxa i un bon esmorzar li aniria més que bé. Mira el rellotge i només són dos quarts de sis del matí. Encara és molt d'hora. Aquella nit el temps semblava aturat, si més no, passava molt lentament.

Alça la mirada i descobreix una lluna plena immensa que brilla just a sobre d'ell. Una persona solitària com ell gaudiria d'un passeig per carrers deserts i silenciosos, però aquell dia és diferent. No hi ha silenci, un so no para de turmentar-lo i, tot i estar sol, no pot deixar de mirar enrere, d'ençà que ha sortit de casa que nota una presència.

Just en arribar al pont de ferro gira a l'esquerra i camina fins a la meitat del pont. La seva intenció és llançar la flauta al riu. S'agafa a la barana i mira passar l'aigua, amb l'altra mà subjecta la flauta. Un cop més mira a un i a l'altre costat, continua sol. Però en el moment en què alça el braç per llençar la flauta comença a sentir tot de murmuris incomprensibles. Llavors les veu per primer cop, unes ombres que caminen d'una banda a l'altra del pont i que en passar davant d'ell el miren amb incredulitat, com si coneguessin les seves intencions i no en donessin crèdit. Se sent molt incòmode, les ombres no tenen rostre però ell nota la seva intimidadora i inquisitiva mirada.

Continuen les murmuracions, cada cop més fortes, ara es barregen amb crits estridents i plors desconsolats. Atfulà se sent abatut. Les seves cames es pleguen i queda assegut, recolzat al lateral del pont mentre veu passar aquelles ombres. No és capaç d'entendre el que està passant, però d'una cosa sí que és conscient. El seu futur està lligat a aquella flauta i no se'n podrà desfer mai.

El retorn a casa se li fa molt angoixant, Atfulà desfà el camí seguint el mateix recorregut que havia fet fins al pont, passant pels mateixos carrers i les mateixes places. I si a l'anada ja notava una presència, ara aquesta sensació és molt més real. Comença a tenir por, l'amenaça que algú el pot atacar el neguiteja. -Què pot tenir aquesta flauta? Quin misteri amaga? Està realment en perill?

Camina tan ràpidament com pot, les gotes de suor li llisquen per tot el cos i dins del seu cap, barrejada amb murmuris, crits i plors, continua sonant cada cop més insistent la maleïda melodia.
Estava tan concentrat intentant no escoltar-la que en passar per davant d'ella ni la veu, i no és fins que gira la darrera cantonada, ja en el seu carrer i a pocs metres de casa seva, que s'atura de cop. -Com li podia haver passat per alt aquella noia? La imatge li tornà amb tots els detalls, estava agafada a un banc i allargava el braç cap a ell. Tenia els ulls verds i era evident que havia estat plorant. Però hi ha un detall que encara li crida més l'atenció. Els seus cabells estaven completament mullats.

Dubta què fer, però abans que li doni temps a decidir-ho, ja camina cap al banc on l'havia vist, però ja no la troba. El banc està buit, segur que ha sigut una mala passada de la seva imaginació -Pensa. Però s'adona que el terra és mullat. -Segur que... segur res. -Ja no sap que pensar. Se sent decebut, aquella noia tenia una mirada que se li feia familiar. -Qui podria ser i què volia d'ell?

Mentre rumia, es mira la flauta, i com si ho hagués fet tota la vida, posa els vuit dits i el polze esquerre als respectius forats, i lentament l'acosta als seus llavis.

El contacte amb el metall li provoca una sacsejada elèctrica que li recorre tot el cos. Sent una forta cremor als llavis, com si el contacte no hagués estat amb el bisell de la flauta, sinó amb un ferro roent. D'altra banda, els dits li queden rígids i aferrats a l'instrument mentre el cos li convulsa violentament. Va ser un breu instant, però a ell se li va fer etern.

Finalment, pot relaxar el cos i desenganxar-se de la flauta. Assegut al banc repassa unes imatges que s'han projectat dins el seu cap mentre convulsava. Només eren uns flaixos però els recorda perfectament; un temporal marítim, fortes onades colpejant les roques i una nit fosca dominada pel vent.

Tot i que se sent molt dèbil, mentalment i físicament, decideix que és el moment de saber el què estava passant. Si algun tret el caracteritza, és que no suporta que ningú jugui amb ell. Li agrada controlar la situació, per això en tornar a casa el primer que fa és teclejar "Flors Negres" al cercador de Google.

Descobreix que la lletra de la cançó explica una tràgica història d'amor entre dos joves que vivien a Ossat, un petit poble de pescadors de la Costa Araba. Elladie era la filla única d'un vell llop de mar. El pare d'Elladie sempre havia volgut tenir un fill home que l'ajudés amb la pesca. Ell deia que el mar no estava fet per a les dones, tenia certes supersticions i mai va deixar que Elladie pugés a la barca.
No obstant Elladie sentia molta atracció pel mar i una nit, ella i un jove músic del poble de qui estava molt enamorada, van fer-se mar endins. Tot era perfecte, un somni fet realitat. Les aigües estaven tranquil·les, la lluna plena s'emmirallava en el mar i el seu amant la delectava amb dolces melodies d'amor. Però el que havia de ser una nit romàntica acabà en tragèdia.

Els dos amants s'havien adormit abraçats mentre contemplaven les estrelles. La vetllada havia estat immillorable, però de matinada, un vent fred va despertar el noi, a qui li va costar molt alçar-se, ja que la barca es balancejava a banda i banda. Elladie no hi era, el jove la buscà desesperadament, però a la barca no hi ha lloc on amagar-se, mirà a babord, a estribord, però només va veure aigua. Havia desaparegut. Mai la trobaren.

Des de llavors totes les nits del 23 de juny, un músic s'acosta a la platja d'Ossat, i amb llàgrimes als ulls, toca la cançó "Flors Negres" per Elladie.

La lletra d'aquella cançó ja de per si era commovedora, però conèixer el nom del músic i amant d'Elladie encara ho fou més. Al final de la cançó va llegir: music and lyrics by Atfula Song.

Tot li comença a semblar una broma de mal gust, un malson, un producte de la seva imaginació o de la borratxera que portava a sobre. Tot i així no es pot resistir i escriu Elladie a Google. La pantalla de l'ordinador s'omple de diferents resultats que Atfulà llegeix en diagonal. S'atura en un que parla d'ofrenes i rituals a Elladie, amb un doble clic obre la web. En realitat és un blog d'aspecte força sinistre. L'autor o autora s'havia esmerçat en el disseny i certament generava repulsa. Gran part de la pantalla l'ocupava un fons negre i el nom d'Elladie escrit amb unes lletres vermelles i gruixudes que semblaven desfer-se. 

Sota el nom, en una espècie de visor anaven passant fotos molt desagradables, totes elles de noies amb expressions doloroses. Havien passat tres o quatre imatges, totes molt impactants, però hi hagué una que el deixà glaçat. Era la noia d'ulls verds, la que ha vist al banc, no té cap dubte, és ella.

Les imatges posteriors a aquella foto ja no les veu. La seva mirada traspassa la pantalla i els seus ulls rabiosos són el pur reflex del seu enuig. Fa un crit que li surt de l'ànima, -Ahhhh! -era pura impotència i desesperació. -Què collons estava passant? -es pregunta.

La banda dreta del blog està plena de bàners, un duu per títol, la veritable història d'Elladie. Clica i l'enllaç obre un text que explica com Elladie havia estat assassinada pel seu amant i com aquest havia sigut condemnat a vagar pel poble tocant la cançó... Atfulà no necessita acabar de llegir, de sobres sap de quina cançó es tracta, "Flors Negres".

Un altre bàner porta per títol, ofrena i ritual a Elladie. Segons diu el text enllaçat hom pot ser atrapat per la maledicció d'Elladie, ja que el seu esperit es mou entre els vius buscant l'amor que el seu amant li va negar. Alliberar-se de la maledicció requereix una ofrena i un ritual. Atfulà no s'ho pot creure, el text no diu res més. No explica en què consisteix el ritual ni de quina ofrena es tracta. La desesperació en el seu rostre és cada vegada més present, igual que la melodia que en cap moment ha deixat de sonar.

Al final del blog, amb lletres molt petites es pot llegir "contactar". Tot plegat és una bogeria però no tenia res a perdre. -Hola, estic atrapat per Elladie, què puc fer? -Va plantejar una pregunta curta i directe, i tot seguit va clicar enviar e-mail.

-Plin! -El so d'entrada d'un nou e-mail va ser immediat. El missatge era tan breu i concís com el seu, però molt misteriós: Ja ho sé, porto tota la nit esperant poder ajudar-te. Ara et trucaré, segueix les meves indicacions.

A l'instant li sona el mòbil. Abans de despenjar mil preguntes li passen pel cap. -Com pot saber el meu número? Com que porta tota la nit esperant? Qui és? Què sap de mi? -Des de l'auricular li arriben les primeres indicacions. -Oblidat de les preguntes ara, posa l'altaveu i fes el que et dic -era una veu de noia.

-Despullat.
-Però... -No va tenir temps per rebatre.

-Despullat i agafa la flauta -li ordena la veu.

És evident que aquella persona, fos qui fos, sabia de què parlava. No sap per què, però confia plenament en ella. Es despulla i agafa la flauta. 

Immediatament rep noves indicacions.

-Repeteix les mateixes paraules que ara et diré.

-La nostra unitat acabarà amb la nostra diferència.

-La nostra unitat acabarà amb la nostra diferència. -Repeteix ell.

-Ara agafa la flauta i toca flors negres.

No tenia ni idea de fer sonar aquell instrument i, a més a més, el record de la sacsejada elèctrica que havia rebut feia un moment quan havia cregut veure la noia en el banc encara era molt present.

-Tranquil tot anirà bé -li diu la veu que semblava conèixer els seus pensaments.

Aquest cop no hi hagué sacsejada i "Flors Negres" sonà a la perfecció. En acabar la cançó es fa un silenci absolut que el trenca un plor provinent del telèfon.

-Estàs bé? -pregunta Atfulà-. Però no hi ha resposta, del telèfon només arribaven uns plors apesarats.

-Estàs bé? -Torna a repetir, i entre sanglots li arriba només una paraula. -Gràcies.

Atfulà no s'atreveix a dir res, espera en silenci que els plors cessin, llavors pregunta de nou. -Estàs bé?

-Només emocionada. -Contesta, i després d'aquestes paraules penja.

-Un moment Elladie no pengis! -Se sorprèn a ell mateix pronunciant aquell nom-. Ni tan sols sap amb qui parlava però l'ha anomenat Elladie amb tota naturalitat. Potser la veu, o els plors, havien recuperat algun record del seu inconscient.

Tot el que esta passant és molt surrealista i dubta si no està sent una mica paranoic. Necessita aturar-se i pensar. Hi havia dues històries contradictòries. D’una banda, la cançó segons la que Elladie desapareixia durant la nit, i per altra banda, el blog on s'acusava a Atfulà d'haver-la assassinat.

Un calfred li recorre tot el cos quan se sent dient el seu nom. -Podria ell tenir res a veure amb la mort d'Elladie? O tot plegat era una coincidència.

Encara hi ha un detall més, el ritual i l'ofrena. Mentre hi pensa té una idea i ràpidament agafa el mòbil. A la llista de trucades rebudes hi figura l'última -Ha de ser la d'Elladie. -es diu i al moment es corregeix ell mateix, tot i que sense massa convenciment. -Ha de ser el de la noia. Però quan prem tornar la trucada a la pantalla es pot llegir "llamando a Elladie..."

Els tons es repeteixen una vegada i una altra però no hi ha resposta.

Torna a pensar en el ritual i l'ofrena, i com si fos un fet innat en ell, acaricia el bisell de la flauta amb el llavi i comença a tocar. Estava immers en el so de la flauta quan un SMS li arribà al telèfon: Sempre em van agradar les flors, recordes? T'espero a Ossat.

-Sempre li havien agradat les flors. Què volia dir? Era una endevinalla? -Pensà Atfulà-. Però aquest cop no es queda quiet, mentre li dóna voltes ja s'ha posat el casc i és damunt la moto en direcció a Ossat.
Després d'uns quants revolts, davant seu aparegué el mar. La línia de l'horitzó estava il·luminada per un sol matiner que ja començava a sortir. En aquell moment, com si aquella llum també l'hagués il·luminat a ell, ho veié clar.

El ritual i l'ofrena. Despullar-se i tocar la cançó, ha sigut el ritual, ara queda l'ofrena, les flors.

No li fa falta entrar al poble, una intuïció el guia fins on ha d'anar. El cementiri d'Ossat es troba als afores sobre un petit turó. Deixa la moto a dos-cents metres de l'entrada i de camí cull unes flors que embolica com pot amb una partitura.

A la làpida només posa Elladie - 24-06-1916. Avui fa 100 anys de la seva mort.

Mentre mira la data de la mort, unes imatges apareixen com instantànies fugitives d'uns records llunyans. Es veu a ell abraçat a una noia. Eren en una barca que es balancejava suaument. Embadalits miraven les fogueres de Sant Joan, a la platja la gent cantava i ballava al seu voltant i els menuts menjaven coca i de tant en tant llençaven algun petard.

Els records es fan cada cop més reals i amb més detalls, sent l'olor de la nit, la brisa de mar... ho percep com si fos allà mateix. Fins i tot, li sembla que unes gotes d'aigua l'esquitxen la mà i en llevà el cap la veu al seu costat. És Elladie. Durant un moment es miren en silenci. Com enyorava aquells ulls verds, quantes llàgrimes haurien vessat? Atfulà també comença a plorar, s'abracen. Ella esta ben xopa. Els seus cabells regalimen aigua salada.

-Recordes el brindis a la barca? -Pregunta Elladie.

-Sí, la nostra unitat acabarà amb la nostra diferència. -respon ell.

-Em va fer por. Cap dels dos podíem renunciar a ser com érem. De tu m'agradava justament el que et feia diferent de mi. Encara que això m'impedís estar amb tu.

Ell la mira, vol dir alguna cosa, però no sap que dir, no troba les paraules.

Ella continua. -S'han dit moltes coses de la nostra relació i del nostre amor. Totes falses Atfulà. Et van acusar, se que vas patir molt i creu-me em sap molt greu. -Elladie mira a terra com avergonyida i continua parlant de la cançó- La teva cançó és maquíssima, m'encanta, però tampoc és certa. Ningú et va creure, em sap greu. -El seu to de veu és d'autèntic penediment.

-Tu no em vas matar -i continua explicant. -Em va matar el teu amor i la meva covardia. T'estimava tant i era tan feliç que la possibilitat de perdre-ho tot, d'imaginar-me sense el teu amor, sense aquella embriagadora felicitat, encara que fos perdre'n una miqueta... no ho podria suportar; Aquesta idea em turmentava. -Va fer una pausa i el silenci els envoltà.

-Sí, aquella nit em vaig suïcidar. Em vaig llençar a l'aigua i al moment em vaig adonar de l'error. Vaig intentar tornar a pujar a la barca, però les onades eren molt grans i la barca es movia. No vaig tenir força, segurament el meu pare tenia raó, el mar no és fet per les dones. Em vaig equivocar tant, vaig ser tan covarda, mai m'ho he perdonat i necessitava trobar-te i parlar amb tu. Explicar-t'ho i suplicar-te que em perdonessis.

Atfulà no podia creure el que estava passant, les paraules d'Elladie l'havien commocionat. S'abraçaren intensament i com dos adolescents no podien parar de dir-se t'estimo. Així estaren una bona estona i al final arribà el petó. Els seus llavis s'aproparen i just en el moment que s'anaven a tocar... Atfulà sent un fort soroll, un soroll que no encaixa en l'escena, d'on venia? -Es pregunta Atfulà-. Llavors obre els ulls i no veu a Elladie. El que hi ha al seu davant és el pas soterrani de l'estació, i el soroll, ara ja identificat, és el del tren que acaba d'arribar.

Ràpidament ho entén tot, s'havia assegut a les escales a esperar el seu tren i s'havia adormit.

Mentre es posa dret se li escapa mitja rialla. Tot ha sigut un somni i mentre se'n riu d'ell mateix sent uns passos a l'altra banda del soterrani -Que bé no estar sol -va pensar. Però en veure que se li apropa una noia amb els cabells mullats, s'espanta tant que queda paralitzat.

-Sempre em faig el primer bany la nit de Sant Joan. -Li diu la noia al passar pel seu costat i li acluca, primer un ull, i després l'altre ull. Uns ulls grans, bonics i de color verd.